Rapsòdia Bohèmia - Elvira Mas : 2012

dijous, 20 de desembre del 2012

Jam 18-12-12. Bar Patronat. La Garriga

Aqui teniu els primers videos de dimarts 18, en penjaré més, això va lent , és culpa de guifinet:
https://plus.google.com/u/0/photos/112402348891948798850/albums/5823998532841093297

dimarts, 18 de desembre del 2012

Marató 2012. Apindep Boys

Cliqueu aquí per veure els vídeos de l'actuació dels Apindep Boys del passat diumenge 16.

https://plus.google.com/u/0/photos/112402348891948798850/albums/5823192065362236849

dissabte, 24 de novembre del 2012

SILENCIS

SILENCIS.

Fuig, silenci hostil, ben lluny,

silenci repressor, que m’anul.les i ofegues.

Aliat de qui no m’estima,

de qui em vol callar,

d’aquells qui utilitzen la paraula per imposar el seu poder,

aliat de la meva pròpia ment,

silenci amarg, silenci censurador,

deixa de barrar el pas a la sinceritat, a l’espontaneïtat,

a les idees, a les paraules,

Deixa’ns en pau,
ves-te’n, silenci imposat.

Vine, silenci amic, silenci còmplice,

Ajuda’m a endinsar-me en mi,

Tu, que tantes vegades m’has acompanyat

en el meravellós viatge dels sentits,

Mestre Silenci, només amb tu aprenc a sentir,

a emocionar-me,

a endinsar-me en l’art.

Vine, fes callar aquesta ment xerrameca.

Porta’m aquella pau que només tu pots fer renéixer.

Vine, silenci desitjat.

Elvira Mas (2012)

Psicoanàlisi

PSICOANÀLISI.

Potser la seva vida no ha estat res més que una broma pesada. Potser no ha aprés res, o ha arribat a ser qui és ara després d’haver viscut en una colossal mentida.

Quan evocava la seva infantesa la primera i única paraula que li venia a la ment era abandó. Els seus tiets li explicaven que a l’edat de dos anys la van haver de dur al metge perquè no parlava, però ella sap que no tenia cap dificultat en el llenguatge, senzillament havia emmudit; no és que no pogués parlar, no volia parlar. I si es negava a fer-ho era perquè els seus pares l’havien abandonada amb poc més d’un any de vida.

Recordava l’enyor de la mare que mai va tenir, tot i no haver-la perdut.

Recordava les seves amigues, les seves parelles. Per què sempre s’ha envoltat de filles i fills poc estimats? Ja de petita, la seva primera i millor amiga , l’Araceli, òrfena de mare, que vivía amb els seus avis. Després ,les amigues adultes, les parelles, amb la dificultat de trobar la definitiva, la majoria d’elles mancades de l’amor matern o patern.

I aquell sentiment de sentir-se estrangera allà on va, aquella connexió amb l’existencialisme durant la seva època d’estudiant?

I la bulímia, l’anorèxia, aquell constant viure en la crítica, la propia i la d’altri, aquella insatisfacció, arribant fins i tot a estats depressius?

Sempre havia pensat que la resposta a tots aquests interrogants era l’absència de la mare.

Tanmateix ara, escrivint el relat que li demana la Lola per al taller d’escriptura, recorda el conte de la Rateta que escombrava l’escaleta, i aquell altre del Patufet, que durant les escasses estades a la casa familiar la mare recitava en vers, amb aquella cantarella, sempre igual, sense deixar-se ni un punt, ni una coma, ni un signe d’exclamació, ni una pausa.. o aquelles històries, com la dels ossets de peluix de la fàbrica; potser aquell que abraçava amb tendresa cada nit, li havia regalat ella. No ho sap, ho ha oblidat. Deu ser ben cert que la memòria és perversament selectiva.

Potser aquells contes i aquelles històries de la mare l’han ajudada a estimar tan la Música, la Paraula , les Històries... Creia que no li havia donat res , més enllà de la propia vida, i vés per on ara resultarà que no havia sabut buscar bé, tan dolguda… tan plena de rancúnia.

Ara se n’adona que ha arribat l’hora de perdonar, de deixar de viure en la crítica i exigència constants. No sigui que allò que expliquen de la reencarnació vagi de veres i es vegi dintre de poc convertida en una rata de claveguera.

Somriu i pensa, si més no, que sigui en una gateta, com la seva, la dolça i fidel Blanqueta, l’únic ser amb qui, a part del seu fill, ha aprés a expressar amor espontani i sincer.

Elvira Mas (2013)