M’HE SOMIAT PARLANT-VOS
He somiat que el senyor Big Bang o
aquell altre a qui alguns de vosaltres reseu i anomeneu Vostre Senyor, o qui
sigui que em va crear, m’havia concedit el do de la paraula.
I si podia parlar, volia dir que també
m’havia honorat amb altres habilitats associades a les funcions vitals dels
éssers pensants, com ara estimar, sentir, recordar, enyorar... i tantes altres
de tan meravelloses.
En el meu somni us explicava els fets
extraordinaris que he tingut el goig de viure aquests dos darrers anys.
Tot començà un bell i assolellat matí
de juliol. Arribaren màquines esgarrifoses, grues i excavadores, homes amb
granotes, sons ensordidors, sorolls esfereïdors. Les bestioles fugien
esparverades. La por es podia olorar.
Aquell terror em transportà a uns
temps fatídics, ara fa dècades, quan unes altres màquines i uns altres homes
vingueren a construir les cases. I començà la nostra tortura, la meva i la de
la meva vall. Tot va anar molt de pressa. Cases, fàbriques... gent, molta gent,
i molt bruta! Abocaments, deixalles i
immundícies de tota mena. La situació empitjorava a una velocitat de vertigen.
Semblava ben bé que els homes havien embogit.
No se n’adonaven que embrutant-me a mi
s’embrutaven ells. No hi veien, no comprenien. Només tenien cura d’ells, dels
seus iguals, de les seves mascotes i dels seus jardins. Havien pres el meu nom
per batejar aquesta vall, les seves institucions, la seva mancomunitat, la seva
escola de música, el seu institut... i tanmateix em maltractaven contínuament.
Tot plegat era una cruel paradoxa!
Impotent i trist, vaig haver
d’assistir a l’agonia i mort de molts dels preuats amics que durant segles
havien fet companyia al curs de les meves aigües: arbres, plantes, flors i
animalons de molt belles i diverses espècies.
Aquells senyors, el Big Bang, els déus o qui sigui,
em van crear inert. No visc, no creixo, no em reprodueixo, no moro... no em
queixo. I aquí penso que la van vessar perquè els homes, prepotents i
poderosos, van creure que no calia tenir cura de mi.
S’equivocaven. Va arribar un dia que
les meves aigües s’enfurismaren, creixeren i es desbordaren. Els vam fer mal,
molt de mal. Potser va ser llavors que vosaltres, les persones a qui parlava en
el meu somni, més humils, sensibles, raonables
i amoroses, vareu començar a reaccionar.
I això em retorna a aquell bell matí
d’estiu que vaig creure tan esgarrifós i que, vés per on, va ser el inici d’una
època feliç que encara dura i que tan de bo continuï així per segles i segles
Aquelles màquines tan sorolloses,
aquells homes amb granota, no volien construir més cases, venien a
salvar-me, a protegir-me! Van netejar
els meus marges i la meva llera. Van treballar de valent per tal de construir
camins segurs per les meves aigües.
Després arribaren unes noies i uns
nois, aquests sense granota, que em van semblar especialment agradosos! Em
miraven amb respecte i admiració. Analitzaven les meves aigües. Desitjaven
guarir-me. M’estimaven! Eren els joves de medi ambient que, amb el temps, s’han
convertit en amics fidels.
Més tard aparegueren els jardiners,
els meus preferits, perquè van sembrant bellesa per allà on passen. Van fer
meravelles a les meves ribes. Encara ens venen a veure de tant en tant per
continuar embellint-nos!
Ara la gent del poble ens visita tot
sovint. Ens contemplen embadalits, ens fan fotografies, presumeixen de
nosaltres davant dels seus convidats. Hi porten la mainada a passejar, hi
porten les seves amistats, els seus enamorats, els seus cavalls i els seus gossos. Fins i tot les escoles
organitzen passejades per tal que la mainada
ens conegui i aprengui a estimar-nos i a tenir cura de nosaltres.
Ara em sento molt feliç!Per fi puc
contemplar el cromatisme captivador que m’envolta, per fi la natura amiga pot
mostrar-se tan bellament seductora i esplendorosa com es mereix, per fi ens
sentim valorats, respectats i admirats!
I en aquest meu somni era un gran
goig poder explicar-vos-ho, poder
agrair-vos-ho. I també us deia que fora bo que aquest amor per mi, pel vostre
riu Tenes, s’estengués a tots els pobles
de més avall de Santa Eulàlia i que la meva felicitat pogués passejar-se
ufanosa fins a la trobada amb el pare Besòs i més enllà encara, fins al final
del nostre camí, fins a l’entrada a la immensitat del mar.
Elvira Mas (2013)
Elvira Mas (2013)