PSICOANÀLISI.
Potser
la seva vida no ha estat res més que una
broma pesada. Potser no ha aprés res, o ha arribat a ser qui és ara
després d’haver viscut en una colossal mentida.
Quan
evocava la seva infantesa la primera i
única paraula que li venia a la ment era abandó.
Els seus tiets li explicaven que a l’edat de dos anys la van haver de dur al
metge perquè no parlava, però ella sap que no tenia cap dificultat en el llenguatge, senzillament havia emmudit; no és
que no pogués parlar, no volia parlar. I si es negava a fer-ho era perquè els seus pares
l’havien abandonada amb poc més d’un any de vida.
Recordava
l’enyor de la mare que mai va tenir, tot i no haver-la perdut.
Recordava
les seves amigues, les seves parelles. Per què sempre s’ha envoltat de filles i
fills poc estimats? Ja de petita, la
seva primera i millor amiga , l’Araceli, òrfena de mare, que vivía amb els seus avis.
Després ,les amigues adultes, les parelles, amb la dificultat de trobar la
definitiva, la majoria d’elles mancades de l’amor matern o patern.
I
aquell sentiment de sentir-se estrangera allà on va, aquella connexió amb l’existencialisme
durant la seva època d’estudiant?
I
la bulímia, l’anorèxia, aquell constant
viure en la crítica, la propia i la d’altri, aquella insatisfacció, arribant
fins i tot a estats depressius?
Sempre
havia pensat que la resposta a tots aquests
interrogants era l’absència de la
mare.
Tanmateix
ara, escrivint el relat que li demana la Lola per al taller d’escriptura,
recorda el conte de la Rateta que escombrava l’escaleta, i aquell altre
del Patufet, que durant les escasses
estades a la casa familiar la mare recitava en vers, amb aquella cantarella,
sempre igual, sense deixar-se ni un punt, ni una coma, ni un signe
d’exclamació, ni una pausa.. o aquelles històries, com la dels ossets de peluix de la fàbrica; potser aquell
que abraçava amb tendresa cada nit, li havia regalat ella. No ho sap, ho ha
oblidat. Deu ser ben cert que la memòria
és perversament selectiva.
Potser
aquells contes i aquelles històries de la mare l’han ajudada a estimar tan la Música, la Paraula , les Històries...
Creia que no li havia donat res , més enllà de la propia vida, i vés per on ara
resultarà que no havia sabut buscar bé,
tan dolguda… tan plena de rancúnia.
Ara
se n’adona que ha arribat l’hora de
perdonar, de deixar de viure en la crítica i exigència constants. No sigui que
allò que expliquen de la reencarnació vagi de veres i es vegi dintre de poc
convertida en una rata de claveguera.
Somriu
i pensa, si més no, que sigui en una gateta, com la seva, la dolça i fidel Blanqueta,
l’únic ser amb qui, a part del seu fill, ha aprés a expressar amor espontani i
sincer.
Elvira Mas (2013)