M'HE SOMIAT PARLANT-VOS

M’HE SOMIAT PARLANT-VOS

He somiat que el senyor Big Bang o aquell altre a qui alguns de vosaltres reseu i anomeneu Vostre Senyor, o qui sigui que em va crear, m’havia concedit el do de la paraula.

I si podia parlar, volia dir que també m’havia honorat amb altres habilitats associades a les funcions vitals dels éssers pensants, com ara estimar, sentir, recordar, enyorar... i tantes altres de tan meravelloses.

En el meu somni us explicava els fets extraordinaris que he tingut el goig de viure aquests dos darrers anys.

Tot començà un bell i assolellat matí de juliol. Arribaren màquines esgarrifoses, grues i excavadores, homes amb granotes, sons ensordidors, sorolls esfereïdors. Les bestioles fugien esparverades. La por es podia olorar.

Aquell terror em transportà a uns temps fatídics, ara fa dècades, quan unes altres màquines i uns altres homes vingueren a construir les cases. I començà la nostra tortura, la meva i la de la meva vall. Tot va anar molt de pressa. Cases, fàbriques... gent, molta gent, i molt bruta! Abocaments, deixalles  i immundícies de tota mena. La situació empitjorava a una velocitat de vertigen. Semblava ben bé que els homes havien embogit.

No se n’adonaven que embrutant-me a mi s’embrutaven ells. No hi veien, no comprenien. Només tenien cura d’ells, dels seus iguals, de les seves mascotes i dels seus jardins. Havien pres el meu nom per batejar aquesta vall, les seves institucions, la seva mancomunitat, la seva escola de música, el seu institut... i tanmateix em maltractaven contínuament. Tot plegat era una cruel paradoxa!

Impotent i trist, vaig haver d’assistir a l’agonia i mort de molts dels preuats amics que durant segles havien fet companyia al curs de les meves aigües: arbres, plantes, flors i animalons de molt belles i diverses espècies.

Aquells  senyors, el Big Bang, els déus o qui sigui, em van crear inert. No visc, no creixo, no em reprodueixo, no moro... no em queixo. I aquí penso que la van vessar perquè els homes, prepotents i poderosos, van creure que no calia tenir cura de mi.

S’equivocaven. Va arribar un dia que les meves aigües s’enfurismaren, creixeren i es desbordaren. Els vam fer mal, molt de mal. Potser va ser llavors que vosaltres, les persones a qui parlava en el meu somni, més humils, sensibles, raonables  i amoroses, vareu començar a reaccionar.

I això em retorna a aquell bell matí d’estiu que vaig creure tan esgarrifós i que, vés per on, va ser el inici d’una època feliç que encara dura i que tan de bo continuï així per segles i segles

Aquelles màquines tan sorolloses, aquells homes amb granota, no volien  construir més cases, venien a salvar-me,  a protegir-me! Van netejar els meus marges i la meva llera. Van treballar de valent per tal de construir camins segurs per les meves aigües.

Després arribaren unes noies i uns nois, aquests sense granota, que em van semblar especialment agradosos! Em miraven amb respecte i admiració. Analitzaven les meves aigües. Desitjaven guarir-me. M’estimaven! Eren els joves de medi ambient que, amb el temps, s’han convertit en amics fidels.

Més tard aparegueren els jardiners, els meus preferits, perquè van sembrant bellesa per allà on passen. Van fer meravelles a les meves ribes. Encara ens venen a veure de tant en tant per continuar embellint-nos!

Ara la gent del poble ens visita tot sovint. Ens contemplen embadalits, ens fan fotografies, presumeixen de nosaltres davant dels seus convidats. Hi porten la mainada a passejar, hi porten les seves amistats, els seus enamorats, els seus cavalls i  els seus gossos. Fins i tot les escoles organitzen passejades per tal que la mainada  ens conegui i aprengui a estimar-nos i a tenir cura de nosaltres.

Ara em sento molt feliç!Per fi puc contemplar el cromatisme captivador que m’envolta, per fi la natura amiga pot mostrar-se tan bellament seductora i esplendorosa com es mereix, per fi ens sentim valorats, respectats i admirats! 

I en aquest meu somni era un gran goig  poder explicar-vos-ho, poder agrair-vos-ho. I també us deia que fora bo que aquest amor per mi, pel vostre riu Tenes, s’estengués a tots els  pobles de més avall de Santa Eulàlia i que la meva felicitat pogués passejar-se ufanosa fins a la trobada amb el pare Besòs i més enllà encara, fins al final del nostre camí, fins a l’entrada a la immensitat del mar.          
Elvira Mas (2013)

País íntim.

Abans que tot tu, va ser la teva  veu , tan suggerent,  la que em va enamorar, aquell xiuxiueig a cau d’orella; no recordo què  deies, però encara puc reviure la intensa sensualitat d’aquells sons.

Moments abans havia estat  la teva mirada, barreja de curiositat i desig. En sentir-la damunt meu, inconscientment vaig decidir ballar per a tu.

Després, un petó.

I això va ser tot, no em calia res més per deixar-te entrar al meu univers més íntim.

Em va fer somriure, ja a casa, la teva innocent pregunta en veure les prestatgeries a vessar de llibres. -Te’ls has llegit tots? I la meva burleta , i potser una mica pedant, resposta –Bé, els de consulta, els diccionaris i les enciclopèdies, no del tot!.

M’afalagava la teva espontània curiositat pel meu món, per les meves coses, per mi.

I després, gaudir el teu cos, tan pulcre, prim, petit... tan perfecte, tan bellament proporcionat, tan fet a mida per a mi; un encaix total, com dues peces contigües d’un trencaclosques, com aquella bonica pedra marroquina que més tard em regalaries, que quan la veus tancada no t’imagines poder obrir-la i descobrir la bellesa que amaga al seu interior.

L’endemà, conduint el cotxe, vaig descobrir , entre sorpresa i encuriosida, que els blaus eren més blaus, els verds més verds; les muntanyes, els prats, els camins... tot va adquirir una nova lluentor, una claredat mai abans observada.

Van venir més nits, més matins i més visions, sensacions, percepcions aguditzades de la realitat. Com si de cop i volta tot fos més real, més clar, més net.

M’ha vagat de reflexionar-hi i arribar a concloure que ,a voltes, la comunió de dos éssers pot arribar a ser una experiència espiritual  que t’empeny a sentir-te part de l’univers de manera hiperrealista ,  percebent el món amb una extraordinària agudesa dels sentits .

Diuen que aquests nivells de consciència també es poden arribar a experimentar amb certes substàncies psicotròpiques, o certes pràctiques espirituals,  molt menys tòxiques que les primeres.

A mi no em calien ni les unes ni les altres, només havia d’obrir-te les portes del meu país íntim.

Elvira Mas (2013)