País íntim.

Abans que tot tu, va ser la teva  veu , tan suggerent,  la que em va enamorar, aquell xiuxiueig a cau d’orella; no recordo què  deies, però encara puc reviure la intensa sensualitat d’aquells sons.

Moments abans havia estat  la teva mirada, barreja de curiositat i desig. En sentir-la damunt meu, inconscientment vaig decidir ballar per a tu.

Després, un petó.

I això va ser tot, no em calia res més per deixar-te entrar al meu univers més íntim.

Em va fer somriure, ja a casa, la teva innocent pregunta en veure les prestatgeries a vessar de llibres. -Te’ls has llegit tots? I la meva burleta , i potser una mica pedant, resposta –Bé, els de consulta, els diccionaris i les enciclopèdies, no del tot!.

M’afalagava la teva espontània curiositat pel meu món, per les meves coses, per mi.

I després, gaudir el teu cos, tan pulcre, prim, petit... tan perfecte, tan bellament proporcionat, tan fet a mida per a mi; un encaix total, com dues peces contigües d’un trencaclosques, com aquella bonica pedra marroquina que més tard em regalaries, que quan la veus tancada no t’imagines poder obrir-la i descobrir la bellesa que amaga al seu interior.

L’endemà, conduint el cotxe, vaig descobrir , entre sorpresa i encuriosida, que els blaus eren més blaus, els verds més verds; les muntanyes, els prats, els camins... tot va adquirir una nova lluentor, una claredat mai abans observada.

Van venir més nits, més matins i més visions, sensacions, percepcions aguditzades de la realitat. Com si de cop i volta tot fos més real, més clar, més net.

M’ha vagat de reflexionar-hi i arribar a concloure que ,a voltes, la comunió de dos éssers pot arribar a ser una experiència espiritual  que t’empeny a sentir-te part de l’univers de manera hiperrealista ,  percebent el món amb una extraordinària agudesa dels sentits .

Diuen que aquests nivells de consciència també es poden arribar a experimentar amb certes substàncies psicotròpiques, o certes pràctiques espirituals,  molt menys tòxiques que les primeres.

A mi no em calien ni les unes ni les altres, només havia d’obrir-te les portes del meu país íntim.

Elvira Mas (2013)